Ser un bon instrument de música, salva el cos i l’esperit de nombroses vicissituds

Des de petita La Lira era més que una entitat cultural. Hi anava molt sovint, amb els meus pares, amb els meus avis. A més el cafè era un altra casa, allí estaven el iaio Joaquim i la iaia Quimeta, avis de la meva cosina Nuri, per tant, amb aquesta lògica  de les criatures, també eren iaios meus. M’agradava tenir tants iaios. Recordo com era la Lira vella: el cafè, la terrassa d’estiu, el ball amb els seus “palcos” de fusta i del qual els meus pares n’eren asidus -ballaven bé-. L’escenari, aquell escenari atrotinat amb unes cortines vermelles que em semblaven molt luxoses. Tant petita i ja intuia l’escenari com un espai proper i estimat. A la més mínima pujava a cantar i imaginava històries d’artístes acompanyades per la llum dels focus. Per tant no fou res estrany que un dia demanes d’anar a classe de solfa. La Lira era el lloc, la meva família estava molt compromesa –encara ho està- el meu iaio Arturo n’havia estat vicepresident. Cada dia hi anava. Sense que me n’adonés el mestre Casanovas anava esculpint un futur que ni jo mateixa sospitava. Començava, així, una carrera de fons en la que la resistència, la constància i el rigor, eren les columnes que havien de suportar tant llarg camí. A poc a poc, en silenci, amb esforç, discreció i  il.lussió continguda, la vocació artística avançava. Seure de tant petita darrera un dels faristols de la sala d’assaig de la banda contribuia a esperonar  el respecte pels companys i la música, valor imprescindible en el devenir de tot artista.

Ja he dit abans que m’agradava tenir molts avis, als dos de sang: el iaio Rodriguez i el iaio Arturo, hi havia afegit el iaio Joaquim; temps desprès n’augmentaría la llista amb un altre, aquest cop un iaio musical: Ígor Markevitch, el director d’orquestra, assagista, humanista i compositor

De tots ells vaig copsar moltes coses. El iaio Rodriguez era un home dolç i culte. El recordo llegint el diari, sempre atent a l’actualitat. M’ajudava a fer els deures, va ser ell el que em va ensenyar les primeres lletres. Li agradava que fos músic. Del iaio Arturo recordo les rondalles que ens explicava, aquells gots de cafè en els que hi havia més sucre que cafè, el seu carinyo per la terra i la Lira….De tots dos vaig aprender en silenci a observar la natura i la vida. A escoltar i a respirar el vent de les terres del Montsià.

Quantes experiències m’ha aportat el vent!. Observar com en cada inspiració  l’aire es barreja amb la sang, com l’oxigena i produeix un dels secrets més grans de l’esperit. Mitjançant l’aire, entra dins nostre aquella intel.ligència intuïtiva que uneix el macrocosmos del món al microcosmos de les cèl.lules. Respirar és pensar. La llibertat és un aire que es respira.

La natura, em va mostrar quanta tendresa manifesten els rius, quants consells recorren els seues corrents. Seguir la història d’una idea és com seguir el curs de l’aigua. L’aigua canvia segons allò que l’envolta, tornant-se de manera alterna clara o bruta, agitada, quieta, precipitada, engollida per tot el que la precedeix fins que se’n va.

Davant un obstacle, l’aigua busca altres camins, desapareix de la vista i es mostra disposta a infiltrar-se i amagar-se. De vegades es replega per acumular-se i enfortida aixi per un major volum es torna energia, aconseguint la força que li caldrà per apartar els obstacles i vèncer-los. Altres vegades es fusiona amb algún element afluent i desenvolupa aleshores poders nous.

Observant els estels vaig aprendre a veure-hi clar. A no acceptar el miratges d’una realitat enganyosa. A no deixar-me acaronar per les aparences d’una falsa felicitat. A no permetre que els aduladors i els bufons amb  banals artificis em cobríssin els ulls amb aquella teranyina que no deixa veure la veritat encara que aquesta resulti crua. A no defugir  la realitat per a no renunciar així als somnis.

Com deia, ÍgorMarkevitch es convertí amb el meu avi musical. Va adquirir aquest parentesc en el moment en que em vaig convertir en alumna i per tant filla musical del que va ser a la vegada el seu fill musical: el mestre Manuel Galduf.

Markevitch es el primer director d’orquestra del que guardo memòria. Era petita, però aquell dia sense ell saber-ho, va despertar la meva vocació. Algún dia em dedicaria a aquella professió. Anys desprès, quan Markevitch ja no estava entre nosaltres, mentre cursava estudis de direcció d’orquestra al Conservatori vaig poder accedir als seus coneixements a travès del meu mestre. El cercle es completava.

Mitjançant els seus escrits, em va ensenyar a posar harmonia i ordre en el fluir del pensament. Em va transmetre com, mitjançant la música, el pensament està totalment integrat en la resta de l’organisme i que la qualitat d’aquell depèn de l’equilibri del propi  cos. “Ser un bon instrument de música –deia- salva el cos i l’esperit de nombroses vicissituds”

Amb  l’estudi de les seves partitures vaig aprendre que la música s’organitza com el pensament: hi ha una idea principal que s’envolta constanment de petites idees, d’altres pensaments, de records, de reflexions, de transicions: l’imatge viva del desenvolupament simfònic.

En les seves reflexions observa com el so és el lligam perpetu entre l’Univers i el coneixement, com es produeix aquesta estranya comunió entre l’element productor del so i el públic, convertit en element receptor, envaït aquest per les onades de timbres, harmonies i melodies que ho penetren tot amb vibracions, en forma de fluids que traspassen els cossos i engendren innumerables efectes, generalment ignorats.

L’origen de tota producció musical, sorgeix del coneixement intuitiu d’un principi que determina la matèria adient per a l’expressió.

El coneixement intuitiu converteix a l’artista en un gran explorador. Aquells que s’endinsen en aquest món meravellós descubreixen l’audàcia i el risc que comporta submergir-se en el cel de la creació artística.

Podem imaginar el cel de la creació artística con un immens cervell en forma de bòveda cel.leste, transparent i immaterial. Els sentiments de l’home representen els “sols” i les constelacions que l’il.luminen aquí i més enllà. Les volutes d’aquest cervell cel.leste, són els principis de les coses, que esdevenen continents a la vegada dels principis d’altres coses.

Però potser la transmissió més important, l’ensenyament suprem, ha estat veure com cada cop que Markevitch era atacat com tots els grans creadors, quan se’l creia arribat al límit del sofriment físic i moral, es refèia, retrobava la unitat, es recuperava  i, com Fénix, Ígor,  L’Ocell de Foc, reemprenia el vol.

El legat de tots els meus avis, les profundes arrels musicals i l’imatge de tot el procès artístic, m’encoratgen cada dia a seguir lluitant. En cada etapa del fet musical esdevenen i coincideixen innumerables elements –socials, culturals, polítics…. sense deixar de banda les modes i els problemes quotidians que cal controlar en la mesura que es pugui, només aixi brollarà la font profunda de tota TROBADA privilegiada i volguda.

Articulo para la revista Lira (revista de la sociedad musical La Lira Ampostina)

(Imagen : Partitura de Alberto Salas https://www.flickr.com/photos/12236062@N02/7806599818/)